Vic (sala Pasternak)

Cròniques en directe! - de Quim Cardús.

Divendres 26 de gener del 2007 – Vic (Sala Pasternak)

El dijous 25, en Xavi Mota, l’Albert Ferré (de Tercera Via) i jo vam pujar fins a Vic per ser entrevistats en un fals directe per El 9 Nou (el canal de televisió). L’experiència va ser curiosa: el maquillatge, els elements de comunicació visual (inexistent a les entrevistes a les que estem més acostumats, a la ràdio), etc. Això sí, entre una cosa i l’altra, vam dedicar-hi tota la tarda.

Divendres vam quedar a primera hora de la tarda al local, per carregar els patracols i partir cap a Vic. Però no vam poder anar-nos-en tots a la vegada. El Pep va esperar en Rals que acabés de treballar, a les set. I el Xavi va arribar encara més tard. La resta (l’Enric, el Marc, el Jordi, el Pol i jo) vam sortir primer, amb dos cotxes, dos amplificadors i uns quants instruments.

Un cop a la Sala Pasternak vam descarregar. Encara hi havia força coses per anar muntant. La bateria, per exemple, l’havien de portar els The Mimmisikous Band, però el que van dur no servia (perquè constava de quatre parts de la bateria en mal estat) i el tècnic va haver d’anar a buscar la seva per portar la seva. De mica en mica, però, vam anar fent les proves de so. I, en acabat, va provar l’altre grup.

Havent fet les proves, vam anar a sopar. Vam anar a un xinès, perquè sembla que serveixen molt menjar a un preu més aviat baix. I, que porten molt menjar és ben cert, però també ho és que sovint és immenjable. Tot són salses agredolces, verdures crues, carn feta miques i coragre de postres. Menges poc i quedes tip com un bisbe. El preu també va distar força de les expectatives: vuit euros i mig per barba. La paranoia que em suposa el menjar d’aquests restaurants em va acompanyar fins i tot després de sopar: em vaig rentar les mans i vaig sospitar que el mateix sabó del lavabo (un sabó d’aquells líquids) no era sabó, sinó salsa agredolça (l’aparença és la mateixa).

Amb sensació d’estar tips i amb molt de fred, vam tornar a la sala, on vam esperar pacientment l’inici del concert, entre el camerino i la sala mateix. Cap a la una van començar The Mimmisikous Band, un grup que fa poc s’ha reunit per fer alguns concerts, però que no funciona amb regularitat. Jo n’havia vist alguna fotografia a Internet, però la foto els retratava adolescents. En directe ja no n’eren. I, malgrat aquestes circumstàncies, la banda va sonar molt bé. Tot eren versions conegudes dels clàssics de l’ska, però les feien molt bé, i van aconseguir que el públic s’animés d’allò més. A les darreres cançons dels Mimmisikous, els Guaita’ls anàvem arreplegant-nos al camerino per vestir-nos i acabar de parlar d’algun tema.

Vam sortir amb moltes ganes a l’escenari i la veritat és que el concert va sonar magnífic. Vam regalar quatre o cinc samarretes i un parell de discs durant el concert, cosa que va alentir una mica el ritme general, però va apropar-nos una mica més al públic. Em va sorprendre que, durant Watermelon Man, quan els vents baixem de l’escenari i acabem el tema al costat del públic, a mitja frase se’m va abraçar un xicot i em va cridar a l’orella unes frases com: “Ets el millor, tio! Ets un crack!”. No hi estic acostumat, a tanta eloqüència. Interpreto que el públic s’ho passava d’allò més bé. També vam trobar-nos que alguns dels membres (el Xavi, per exemple) va rebre la petició de fotografiar-lo en un parell d’ocasions. I el Pol va acabar regalant la corbata a unes noies que li ho demanaven constantment.

En acabat, en Rals i en Xavi es van quedar a punxar discos d’ska, reggae i tota la pesca. Amb l’Enric, el Pep i el Jordi vam anar portant als cotxes del Pep i l’Enric les coses que entre tots havíem deixat al camerino. Ens hi va cabre tot menys quatre coses que no vam poder encabir-hi i van repartir-se, després, entre el cotxe del Marc i el del Xavi. Abans de marxar, però, va caldre treure el glaç gruixut dels vidres dels cotxes, cosa que va suposar una bona estona més d’espera. Vam anar-nos-en i, més tard, van enfilar cap a Terrassa els altres dos cotxes.

Fet i fotut, vaig posar-me al llit a dos quarts de set del matí.