Sta. Perpetua de la Moguda (Festour)

Cròniques en directe! - de Quim Cardús.

Diumenge 17 de desembre del 2006 – Santa Perpètua de la Moguda

A la una i pocs minuts de diumenge rebo una trucada de Ràdio Moià que contesto en nom de Guaita’ls. A la primera pregunta, “com estàs?”, he de respondre que estic patint una mica perquè fa molt poc que el Barça acaba de rebre un gol –i perd, per tant, d’un a zero- al minut vuitanta-dos de la final del Mundial de Clubs. Mentre responc tinc un ull al televisor. I, malgrat això, tinc la impressió que aconsegueixo respondre totes les preguntes amb serenor i eloqüència (potser per comparació amb altres entrevistes).

El Barça finalment perd la final, però a les quatre i pocs minuts ja som tots al local a punt per carregar i engegar el comboi cap a Santa Perpètua. Com que ens cau relativament a prop, avui ens acompanyen quatre nòvies i un parell d’amics. En total, doncs, formem una corrua de cinc cotxes. El darrer semàfor de Terrassa es posa vermell a mitja corrua, i els dos darrers cotxes queden enrere. Els altres tres, que no podem aturar-nos perquè encarrilem directament l’autopista, seguim però a uns vuitanta quilòmetres per hora, perquè els altres ens puguin atrapar. Així, a uns vuitanta quilòmetres per hora, arribem a la primera entrada de Santa Perpètua, que hi ha una gasolinera on podem aturar-nos. Allà truco a un dels de la segona meitat del comboi, que em diu que estan dirigint-se al destí no per l’autopista –com era previst- sinó per carretera... Seguim fins a Santa Perpètua mateix on parem i truco a l’Albert (el nostre home de Tercera Via) que ens dóna instruccions per trobar-nos en un punt de la ciutat. Hi arribem i ens esperem. Abans d’arribar l’Albert, però, arriben els altres dos cotxes que, de casualitat, ens troben davant dels nassos al passar una rotonda.

Un cop a la sala Premier, descarreguem i comencem a muntar, de mica en mica. La veritat és que, des del muntatge, passant per les proves i el sopar i acabant pel concert, tot passa amb una naturalitat sorprenent (exceptuant, potser, que a mi se’m trenca la pinça del micro abans de començar “Watermelon Man”) . El concert s’esdevé amb força normalitat, sense gaire públic (cosa normal en un diumenge a les nou del vespre). Acabem i fem un parell de bisos, aclamats per la vintena de persones que hi ha a la sala (la majoria dels quals, tot sigui dit, han estat ballant durant les darreres cançons).

Pleguem els patracols, i tornem a Terrassa, sense més.