La Seu d'Urgell

Cròniques en directe! - de Quim Cardús.

Diumenge 26 d’agost del 2007 – La Seu d’Urgell

El concert a la Seu d’Urgell ens agafa amb el cap a les cançons del nou disc (que estem enregistrant). Com que fa molt de temps que no toquem enlloc (des del 25 de maig, a Puig-Reig) i hem dedicat els assaigs d’aquest període a mirar i remirar les cançons noves, hem de procurar d’estar al màxim de concentrats i intentar recordar les estructures.

Quan arribem, cap a les 7 del vespre, comencem a muntar els amplificadors i tota la pesca. El Pep veu que té els llums d’encreuament del cotxe fosos. I, com que la tornada es farà en plena nit, es veu obligat a trucar als de la seva companyia per a demanar-los assistència. I, així és. A mitges proves de so arriba la grua i el Pep surt disparat de l’escenari per acompanyar-la cap al taller més proper. L’escenari i l’emplaçament semblen bons: hi ha espai i equip per a un bon concert.

El cartell del concert indica quatre grups: dos del poble (finalment, un d’aquests falla i només hi serem tres grups), un altre grup de fora del poble, que fan versions de tots els èxits haguts i per haver (del rock en català fins al llatinoamericà, passant extensament per tot els hits espanyols de totes les èpoques). I, al final, nosaltres (a les 3 de la matinada). Aquí hi entra en joc un dilema força debatut, darrerament, entre el grup: tocar últims significa ser caps de cartell però plegar molt tard (i, com que les proves de so funcionen de manera que el darrer grup és el primer de fer-les, també vol dir que he de començar d’hora). En canvi, tocar abans és més còmode (cal ser-hi més tard i pots marxar-ne abans) però, és clar, et relega al lloc de teloner.

Queden moltes hores mortes entre les proves i el concert. I decidim anar a prendre un got mentre fem temps per a sopar. Alguns, que hem de treure diners, aprofitem per veure els quatre carrers principals d’aquest poble. Els altres seuen a les taules d’un bar, al porxo. Veiem passejar molta gent. És Festa Major. Sopem entrepans al mateix bar i, en acabat, tornem cap al lloc del concert.

El descampat on hi ha l’escenari és força gran. Hem pogut deixar els cotxes ben a prop de l’escenari mateix i això facilitarà que puguem carregar els instruments amb més rapidesa. També hi ha (imagino que és un element característic –per únic-) una colla de roulots velles i pintades cada una a la seva manera (algunes amb gràcia, moltes amb mal gust) escampades en el territori, ocupades per joves que s’hi estan com qui està en un càmping (de Lloret).

Durant l’estona que resta, alguns preferim quedar-nos als cotxes, escoltant música i fent-la petar o dormint (l’Enric, que demà comença a treballar a les 8). D’altres van a passejar o a fer el darrer got abans del concert. Una estona abans de començar ens reunim als cotxes, ens canviem i comentem la jugada: el públic salta i canta els èxits de tots els estius de la seva vida (i d’un tros de la dels seus pares). El xoc que suposarà un grup de versions d’èxits amb la nostra música, minoritària i desconeguda per a ells, pot provocar una fugida massiva. I també pot afectar el fet que aquest grup acaba a quarts de quatre i és diumenge. Fins i tot, hi ha una certa preocupació per un fet que ens comenten diverses persones durant el vespre: el públic de la Seu és reconegut com un dels públics més exigents del país. Bé, probablement no és qüestió d’exigència. Si un grup no toca com esperes, no cal rebentar-li l’actuació.

Quan estan a punt d’acabar, per acabar el seu repertori, enllacen unes sis cançons del gup Ska-P. No em ve de gust parlar de la misèria artística d’aquest grup, però que la gent ho balli i canti em fa pensar el següent: com que el públic balla això, si tot va com és d’esperar, nosaltres no agradarem. I, no passa exactament així, però sí que hi ha un cert número de baixes entre el públic (bona senyal, imagino).

El balanç del concert és positiu, però sempre cal millorar algunes coses.