Barcelona

Cròniques en directe! - de Quim Cardús.

Dissabte 19 de maig del 2007 – Barcelona

Havent-nos trobat al local per recollir-ho tot, cap a mitja tarda ens dirigim cap a Barcelona, a la Vall d’Hebrón. Avui participem d’una proposta que desconeixia i que pinta francament bé. Es tracta d’un concert amb quatre grups, que anomenen la batalla de la música. Representa que situats a quatre escenaris diferents, imaginem repartits com els punts cardinals (un grup a cada extrem), els grups tocarem un parell o tres cançons i seguidament s’il·lumina un altre escenari i toca un parell de cançons el següent grup. Així, sense descans pel públic, els escenaris s’il·luminen i els grups van tocant alternadament.

Durant la tarda va plovent, i la incertesa de si tocarem o no es mostra evident entre els comentaris que anem fent els membres de Guaita’ls. Quan arribem a Barcelona ja no plou, però el terra està moll i no les tenim totes. Precisament per aquesta incertesa, la organització ha reconsiderat l’espectacle i ha situat els quatre grups no com els punts cardinals sinó tots en paral·lel, a sota del porxo del lateral de la plaça. Així, si plou, no es mullaran els equips i els instruments. A més, no tenim tarima i toquem, per tant, a peu de carrer (de plaça, en aquest cas).

Muntem, fem les proves de so i aparquem els instruments a una mena de camerino. El camerino ens sembla genial. N’hi hauria d’haver a tot arreu. És força indispensable. Altres cops hem hagut de canviar-nos de roba entre els cotxes... En aquest cas, a més, la sala que ens habiliten com a camerino és més gran que el propi escenari i no l’hem de compartir amb ningú: total disposició. Hi ha un televisor i un reproductor de vídeo. No hi ha antena, però el Pep “habilita” un penja robes i s’ho manega de manera que podem mirar el televisor amb tota nitidesa.

Queda força estona per a l’actuació, durant la qual cadascú fa la seva. Alguns prenen una cervesa o refresc al bar, altres miren el televisor al camerino, etc. Al camerino també hi trobem un armari on hi ha jocs de taula. Amb el Pep i el Xavi, doncs, ens disposem a fer un “trívial”. Finalment sopem. Allà mateix ens donen un tiquet per membre del grup per a sopar un pa amb tomàquet que han disposat a una altra sala. Com que la meva xicota i la de l’Enric no poden passar, jo cedeixo el meu tiquet a la xicota de l’Enric i nosaltres sopem al mateix bar per pocs duros. Després tornem a dispersar-nos i ens retrobem per canviar-nos i anar cap a l’escenari quan el primer grup ja ha començat a sonar.

El primer grup és una banda jove de dixieland amb un clarinetista i un trompetista excel·lents, “Los Krokodillos”. Després toquen els “Triaca Magna”, un grup de quatre violoncel·listes i un baterista que interpreten temes d’estil heavy (un experiment que em sembla interessant, però que, personalment, no podria escoltar durant més de cinc cançons). Els tercers són “Gadjo”, un grup que fan una mena de música gitana de l’est, amb influències russes, molt interessant, però amb un toc de fusió que fa que tot soni igual. Nosaltres som els últims.

Tots quatre grups toquem dues cançons per cada ronda, i fem tres rondes. En acabat, representa que hem de tocar “When The Saints Goes Marxin’ In”. L’experiment comença una mica frustrat (sobretot perquè ens sentim poc entre els grups i, a més, evidentment, no s’ha assajat mai), però quan els quatre grups hi hem agafat el toc ens anem animant i acabem tots junts tocant les mateixes notes durant un estona molt llarga.

Desmuntem i tornem a Terrassa amb la feina feta i una nova experiència a l’esquena.